biblioteca de l'aulet
CAPÍTOL 4
LA MOTXILLA
La Nora es va endur el bitxo de color blau a la butxaca. Un cop a casa va agafar una caixa de sabates i la va emplenar de terra i fulles. Després es va posar la mà a la butxaca de la jaqueta i en va treure una massa de color blau. La textura era gelatinosa i relliscava però no es movia, aquell bitxo estava totalment quiet. Així que el va deixar a dins de la caixa de sabates i ho va guardar a sota el llit.
Ràpidament va agafar una llibreta i hi va apuntar:
Dia 1. El bitxo sembla que s’ha mort. No fa res. Avui a l’escola he vist tres ulls a dins del forat. M’ha espantat una mica… però demà hi tornaré.
Després d’això, la Nora va preparar la motxilla per anar a l’entrenament de bàsquet. Just a la porta d’entrada al pavelló es va trobar el seu amic de l’escola, en Toti.
- Hola Nora! Ui, què hi tens aquí? Mira, hi ha una cosa blava que et surt de la motxilla!, li va dir en Toti mentre obria la porta per entrar al pavelló.
La Nora es va quedar quieta de cop.
- Ah, res, res, segur que deu ser la samarreta… Apa, va, anem a entrenar!, li va contestar la Nora.
PERÒ... De seguida es va treure la motxilla de sobre. De de reüll es va assegurar de que ningú l’estigués mirant i poc a poc va dirigir la mirada cap a la motxilla ja que s’esperava el pitjor… Els ulls se li van obrir com unes taronges al veure que de dins les motxilla de bàsquet hi sortia el bitxo de color blau.
- Nora! Què et passa?, li va dir en Toti.
La Nora va fer un bot i es va asseure a sobre la motxilla.
- Ahhmmm, no, res, res, no...am, estic, est-t-t-i-c, b-b-b-é, va balbucejar la Nora.
- Doncs, no ho sembla, fas coses rares…, va dir en Toti.
- NO! Va tu ves cap a entreno...ara vinc!, li va dir la Nora.
La Nora va començar a notar com una cosa es movia a sota seu. Es va començar a posar molt i molt nerviosa…
- Ei, T-t-t-t-t-o-t-t-t-i, p-p-erquè no vas cap a la pista?, li va intentar dir.
- Tu també hi hauries d’anar eh! Fas tard a l’entreno!, li va dir en Toti.
- S-s-s-i, ja vinc!, va dir la Nora.
En Toti va girar cua cap als vestidors per posar-se les sabates de bàsquet. Mentres, la Nora es va aixecar i es va adonar de que la bossa cada vegada es feia més i més grossa. Semblava que ANAVA A EXPLOTAR quan de cop… “Què faig?”, va pensar per dins.
El primer que se li va passar pel cap va ser tornar a casa i amagar la motxilla. Però no ho podia fer perquè l’enxamparien. De cop va recordar que portava el walkie a sobre i va trucar a les seves amigues. Va pitjar el botó ON.
- AISHA? ARLET? EM SENTIU?, va dir la Nora. Cambio y corto.
- Aquí Aisha. Cambio y corto.
- Aquí Arlet. Cambio y corto.
- US NECESSITO URGENTMENT!!!, va dir la Nora.
- Que ha passat?, va dir l’Aisha.
- Quedem d’aquí a 10 minuts a l’Aulet. No em falleu. SI-US-PLAU. Cambio y corto.
L’Aisha estava acabant els deures d’anglès, però després d’escoltar l’urgència de la seva amiga va decidir agafar el patinet i anar cap a l’Aulet. L’Arlet, que estava fent una cabana a dins de casa seva, també va agafar el patinet i va anar fins a la porta de l’Aulet on ja l’esperaven les seves amigues.
- Mireu això!, va dir la Nora.
- Si que hi portes coses a la motxilla de bàsquet, va dir l’Aisha.
- No, no...us he de dir...que...bueno doncs que abans d’entrar a classe he anat al forat...i…
- I QUÈ?, va dir l’Arlet.
- Doncs...que...mira que m’he endut a casa un tros de bitxo blau. Però us juro que l’he guardat a dins d’una caixa de sabates..., va dir la Nora.
- A veure Nora, no entenc res, aclara’t!, va dir l’Aisha.
- Doncs que em sembla que el bitxo blau s’ha posat a dins de la motxilla de bàsquet i s’ha multiplicat per 100... ho veieu, no para de moure’s i la motxilla està a punt d’explotar!
- QUÈEEEEEE! QUE HAS POSAT LA MÀ ALLÀ DINTRE I A SOBRE T’HAS ENDUT UN TROS DE BITXO A CASA? NO POT SER!, va cridar l’Arlet sorpresa.
- Sí... no us ho volia dir per no espantar-vos...però és que no puc tornar a casa amb això i no sé què ha passat…, va dir la Nora.
- I QUÈ VOLS QUE FEM ARA?, va dir l’Arlet.
- No ho sé...però necessito que m’ajudeu, va dir la Nora.
- AIXÒ HO SOLUCIONES TU SOLA! TU MATEIXA T’HAS EMBOLICAT!, va dir l’Arlet.
- Arlet, calma’t! Això o hem de solucionar juntes, va dir l’Aisha convençuda. Sí?
- VALE, però…, va sumicar l’Arlet.
- Shhhhhhhhht, deixa de queixar-te!, va dir l’Aisha. Ara hem de pensar, si?
- D’acord..., va dir la Nora.
Mentrestant a motxilla no parava de moure’s i estava a punt d’explotar.
- Alguna idea?, va dir l’Arlet.
- Tinc una idea!, va dir la Nora. Ho tornarem al seu lloc, o sigui al forat.
- Potser si... però i si obrim la motxilla i surt disparat i de cop es comença a expandir per Celrà?, va preguntar l’Arlet.
- Això només ho sabrem si ho probem…, va dir l’Aisha.
Com que les tres amigues no van trobar cap altra solució, van entrar a dins de l’escola d’amagat. Van saltar la tanca del porxo i intentant no fer soroll es van endinsar al pati de l’escola. L’Aisha caminava a davant de tot i era l’encarregada de mirar que no vingués ningú. L’Arlet i la Nora arrossegaven la motxilla que cada cop es movia més i més i més… fins que… PUMMMMM!
La cremallera es va obrir de cop i el bitxo blau va saltar pels aires com focs artificials. Va quedar sostingut a l’aire fins que… XAFFFF….al porxo es va formar un gran bassal d’aquell líquid llefiscós.
- AHHHHHH!!!!!!!!!, va crida l’Arlet! NORA, AISHA!!!! QUÈ FEM!!! UAAAAA!! ARA SI QUE L’HEM LIAT MOLTÍSSIM!
Però el mateix bassal es va anar movent fins a convertir-se en una gran serp que lliscava la rampa que va del porxo al pati i es dirigia cap al pati dels petits. Semblava una serp gegantíssima que serpentejava els arbres. Les tres amigues es van quedar quietes com estaquirots, però l’Aisha, que era la més calmada, va seguir el bitxo.
El bitxo es va endinsar pel pati i tot sol va anar fins al forat i poc a poc es va tornar a endinsar. No quedava ni rastre d’aquella ésser estrany al pati de l’escola.
La Nora estava totalment descol·locada i l’Arlet no parava de fer voltes sobre si mateixa intentant pensar alguna cosa.
- Heu vist això?, va dir l’Aisha.
- QUE SI HO HEM VIST!!!!??? CLAR QUE HO HEM VIST!!!, va cridar l’Arlet.
La Nora tremolava com una fulla. No entenia res de res. De fet, cap de les amigues entenia res de res.
- Nora, a casa teva ha quedat alguna part del bitxo?, va preguntar l’Aisha. Perquè potser arribes i tota la teva habitació és una gran massa llefiscosa de color blau...i va riure…
- Doncs a mi no em fa gràcia Aisha!, va dir la Nora. Sí, sí, jo n’he guardat un tros a una caixa de sabates, no pas a la motxilla de bàsquet!
L’Aisha, que era la més atrevida, se’n va anar fins al forat. Va pujar les escales, va passar pel costat de la pista blanca i va saltar la tanca del pati. Des de lluny no es veia res de res…. Però…
- VENIU! Arlet, Nora! VENIU!, va cridar l’Aisha.
Hi ha un missatge. Uns números gegants estaven escrits a la pedra gran del pati.
Res més.
2 9 2 12 9 15 20 5 3 1