- Hola blauets… va dir la bibliotecària.

- I tu com saps que som la colla dels blauets?, va contestar en Toti.

- Perquè us he sentit parlar aquí a fora de la biblioteca...res més, va contestar la bibliotecària. Esteu preparades?

- Jo tinc una pregunta!, va dir l’Arlet. Ets tu qui ha intervingut les nostres converses? 

- Sí, sóc jo. Us vaig veure un dia darrera de la pedra del pati. També he vist com fa dies que parleu d’amagatotis i també vaig veure el bitxo blau des de fora de l’escola. També se que l’Arlet va venir a buscar un llibre sobre l’Univers. Sóc jo qui ha intervingut les converses perquè necessitava saber què és el que sabieu vosaltres i jo no sabia....

- Però, què…?... Què saps tu? Si-us-plau, no diguis res de tot això!, va dir la Nora.

- No, jo només us vull ajudar. Jo tampoc sé què és aquest bitxo blau, però si que en sé la història. Ja que vosaltres també ho heu descobert crec que és just que us expliqui la història del forat. Però farem un pacte: jo us explico això i vosaltres m’haureu de dir, sempre, quins són els nous descobriments que feu. Si?

- I per què ens hem de fiar de tu?, va dir l’Aisha.

- Perquè jo vaig fer el forat del pati fa vint anys endarrera, i jo sóc la responsable de que ara hi hagi aquest bitxo voltant per l’escola i també per les capes subterrànies de Celrà…

- Blauets, acceptem?, va dir l’Arlet.

- Quin remei, va respondre l’Aisha.

- Sí, sí, van dir en Toti i la Nora. 

- Preparades, doncs?, va dir la bibliotecària

 

​

 

 

Sabeu que a Celrà durant una època hi va haver una explotació de mines? En aquell moment el meu besavi hi treballava. Jo, com us podeu imaginar, encara no havia nascut. La qüestió és que el meu besavi treballava buscant ferro a l’interior de les muntanyes de les Gavarres. Un dia, però, mentre treballava dins la mina subterrània, hi va trobar…

 

- Què? El bitxo blau?, va interrompre en Toti.

 

No ben bé...El que hi va trobar va ser una porta. Una porta cap a un altre món. De fet mentre picava la paret amb el pic i la maça un aire molt i molt fort va xuclar les eines cap endins. 

 

- I això com ho saps tu?, va preguntar l’Aisha.

 

Com us podeu imaginar ningú es va creure el meu besavi i el van titllar de boig. Però ho va deixar escrit en una llibreta. De fet les seves paraules eren així: “S’ha obert una porta cap a un espai desconegut, no hi havia terra, de cop tot era aire, però una mena de vent, s’ha endut les meves eines i gairebé em xucla a mi també”. 

 

- I encara existeix aquesta porta desconeguda?, va dir la Nora.

 

Sí, clar que existeix, però es va tancar fa molt de temps. El meu besavi va deixar escrit el següent: “Vaig creure que aquella porta desconeguda només em portaria problemes, així que avui hi he anat, i l’he tapat amb terra, pedres, branques i fulles. Ara ja no es veu”. 

 

- I tu com saps tot això si no vas poder conèixer el teu besavi?, va  dir l’Arlet. 

 

Doncs perquè ho va deixar tot escrit… i un dia vaig trobar les seves llibretes personals i un mapa que indicava el lloc exacte on era la porta. Què farieu vosaltres si trobéssiu un mapa que us guia a una porta desconeguda, gairebé màgica?

 

​- Jo segur que hi aniria!, va dir l’Aisha. 

 

Doncs jo vaig fer el mateix. Primer de tot me vaig estudiar el mapa de la mina subterrània. Quan ja em sabia el camí de memòria vaig agafar una llanterna i vaig enfilar muntanya amunt cap a la mina. Jo tenia la mateixa edat que vosaltres i també anava a l’escola l’aulet. 

 

- I què vas fer? Ho vas trobar?, va dir l’Aisha.

 

Aquesta és la segona part de la història…

 

Vaig entrar a la mina i de cop vaig sentir un ratpenat que em a espantar molt! Però jo volia descobrir la porta desconeguda… Així que vaig seguir caminat. Tres passos a la dreta, dos cap a l’esquerra, camina fins a la pedra de color vermellós, 5 passos a l’esquerra i després tot recte. 

 

Havia de trobar la senyal que havia deixat el meu besavi…

 

- Quina era???, va dir la Nora.

 

Era un sol esculpit a la paret de la mina, com el símbol de Celrà que és un sol. Així que amb la llanterna revisava totes les parets de la mina. Fins que… efectivament vaig veure el sol a la paret. 

​

​

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

- I com vas saber on estava la porta desoneguda?, va dir la Nora

 

Les indicacions del mapa deien que just darrera del sol hi havia la porta…

 

- I què vas fer? Vas picar la paret fins a trobar-la?, va dir en Toti.

 

Va ser molt més fàcil del que sembla. Només vaig haver de passar la mà per la paret durant unes quantes vegades. Vaig rascar una mica la paret amb les mans. Com que feia tants i tants anys que ningú ho tocava, hi havia molta energia acumulada i de cop un vent d’aire va envair tota la mina. Jo vaig haver d’ajupir-me i aquest aire em va passar per sobre i de cop va tornar al forat xuclant tot el que trobava pel camí…

 

- UALA!!!, van cridar els Blauets.

 

Però el més emocionant va ser que d’allà en va sortir una mena de bitxo de color blau que va començar a pujar-me per les cames. Semblava un llimac, amb unes antenes que li sortien del cap. Em vaig quedar sorpresa del que veia i sentia. No entenia res. Però aquell animaló estrany es va quedar quiet a sobre la meva falda.

 

- És el bitxo blau de l’escola?, va dir l’Aisha.

 

Ara, el que su explicaré, no ho podeu dir. És un secret. Resulta que em va fer molta gràcia aquell bitxo que acabava de conèixer i vaig decidir endur-me’l a casa. Així que el vaig posar dins l’ampolla d’aigua que carregava.

 

- I vas deixar la porta desconeguda oberta?, va dir en Toti.

 

Sí, exacte… Va quedar oberta… no la vaig tancar com havia fet el meu besavi.

 

- I què en vas fer del bitxo?, va preguntar l’Arlet.

 

Això us ho explicaré demà… que ara vénen els de primer.

 

- No…! No ets pots deixar amb aquesta intriga!!!, va exclamar la Nora.

 

Va som-hi, heu d’anar a dinar! Demà torneu a venir a la mateixa hora i us segueixo explicant la història…

 

- Nora, Arlet, Aisha, Toti! On éreu! Un altre cop us he de venir a buscar! Va que us toca parar taula! Us quedareu a netejar el menjador per arribar tard! No sabíem on us havíeu amagat! Fa estona que us busco!, va dir la monitora.

 

- Ja venim!!!, van cridar els blauets.

 

Us espero demà a la biblioteca… i el bitxo blau també us espera. 

​

​

                  Tu decideixes...